Els valencians i la fama dels catalans (I)
Agustí Galbis.- L’assignacio del toponim “català”, s’ha fet extensiva a no catalans en determinats contexts temporals, fisics i socials. I eixa caguila, a voltes, se nos ha penjat als valencians, com tambe als aragonesos i inclus a tots els espanyols.
Vorem, que hi ha raons que ho expliquen, en cada u dels contexts en que s’ha produit. Pero els valencians acatalanats, que ni atenen ni entenen de raons, presenten el fet descontextualisat i com si nomes haguera succeit a valencians, pretenent convertir-ho en la gran prova “cientifica” que demostra la catalanitat dels valencians. La fe de la secta catalanera, en que fora del català no hi ha vida i imbuits per la seua missio salvifica, els ha fet buscar i rebuscar una tirereta de cites, que escampen sense esme, per a conseguir la conversio dels “acientifics” valencians. I com tampoc no en son tantes, les forçades interpretacions d’algunes d’elles apleguen a ser divertides, per desficaciades.
En esta serie d’articuls, estudiarem les raons per les quals, ya des de l’edat mija, dir-li ad algu “català”, es converti en una especie d’insult, que prengue força principalment, en el renaiximent italià.
El llibre “sagrat” de la secta, en el qual es conte el cos de les cites representatives de l´intent de manipulacio de l´integrisme catalaniste, es el panflet “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” de l’“il·l·lustrissim” profeta i membre de l´A.V.L, Antoni Ferrando Francés. Una de les cites mes repetides, que consta en la pagina 147 del libel citat, en la que Antoni Ferrando preten demostrar la consciencia nacional catalana dels valencians es la seguent: “El famós metge i moralista valencià Arnau de Vilanova (1240?-1311) fou acusat pels seus enemics italians de ser “de despreciable nació, o siga català” (”de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus”)”.
Es tracta d´una cita del “Tractatus quidam in quo respondetur obiectionibus que fiebant contra “tractatum Arnaldi de adventu antichristi”” . Jaume Mensa i Valls, fa un estudi titulat “Observacions sobre l’autoria i la finalitat del Tractatus…”.
Aplega a les conclusions de que el “Tractatus” “podria haver estat enllestit cap a la meitat de la segona dècada del segle XIV”, de que “Arnau de Vilanova no pot de cap manera ser-ne l’autor” i de que “A Sicília les acusacions “fantasticus”, “catalanus”, “sompniator” tindrien sentit”. ¿Pot quedar mes clar que dir-li català a Arnau de Vilanova, es dir de “despecte nationis” (de despreciable nacio), es una acusacio injuriosa, o un insult?
El florenti Dante Alighieri, en la “Divina Commedia”, (redactada des de 1313-1314 a 1321), apartat del “Paradiso”, cant VIII, escriu: “E se mio frate questo antivedesse, / l’avara povertà di Catalogna / già fuggeria, perché non li offendesse”; es dir, “I si el meu germa aço prevera, ya fugiria de l´avara pobrea de Catalunya, per a que no li ofenguera.” Al respecte, Joan Francesc Mira, traductor de la “Divina comèdia” diu: “…nobles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat… En tot cas, sembla que l’avarícia dels catalans ja començava a ser un tòpic habitual”.
El català Josep Pla, diu que Dant, en les seues paraules “Fa referència a Sicília, dominada, des del 30 de març de 1282 després del desastre dels Anjou i de les Vespres Sicilianes”. I l’actuacio dels catalans degue de ser guapeta, quan el papa Bonifaci VIII, (ha. 1235 -1303), escrigue en 1298, als habitants de la ciutat siciliana de Palerm “…dilectis filiis universitatis felicis urbis Panormi…” diguent-los “…quod accensi devotionis ardore, et viribus reassumptis ad impugnationem vestram, et romanae ecclesiae inimicorum, cathalanorum videlicet barbarorum fidei orthodoxae protectione, et patriae libertate arma coepitis contra hos barbaros quorum est servire italicis, non dominari…”. Es dir, s’alegrava de que els sicilians hagueren recuperat les forces, en la lluita contra els catalans, als qui considera “barbaros” i enemics de l’iglesia romana.
Parla de la lluita contra eixos “barbaros”, en defensa de la patria i per la proteccio de la fe ortodoxa, diguent als catalans que lo que han de fer es servir als italics i no dominar-los. (p. 145-146. de “Considerazioni sopra la storia di Sicilia…”).
Mes avant en el temps, en les notes del llibre “Parlaments a les corts catalanes”, en relacio a una “Proposició d´Alfons IV en les Corts de Sant Cugat del Vallès”, llegim que “El regne de Sicilia travessava moments dificils. Els sicilians volien separar-se de la Corona d´Aragó… La situació de Sardenya no era pas millor… en alguns indrets havien arribat a dir que s´estimaven mes ésser morts que catalans”.
I en contexts, mes alla dels de l’insult, els sicilians, sabien molt be diferenciar a valencians de catalans, com consta en la p. 148 del vol III de “Considerazioni sopra la storia di Sicilia” de Rosario Gregorio (1833), pel qual sabem que “Nei registri dell’anzidetto archivio dello anno 1380, e 1390 fol. 77 havvi la lettera di convocazione ossia d´intima de 23 Ottobre 1391 diretta ai principali nobili dei tre regni di Aragona, di Valenza, e di Catalogna, e sono ivi partitamente e ordinatamente descritti gli Aragonesi, e i Catalani e i Valenziani”, es dir, segons consta en els registres antics, en el s. XIV, aragonesos, catalans i valencians, estaven descrits separats i ordenadament.
Vejam com “català” es converti en un adjectiu calificatiu. En 1893, Salvatore Betti, en la p.37 del llibre “Postille alla Divina commedia” escrivia: “I soldati mercenari in Italia si chiamavano allora Catalani, quantunque non fossero tutti di quella provincia di Spagna…” Es dir, que als soldats mercenaris en Italia els dien catalans encara que no foren de Catalunya. En 1931 Giuseppe Lando Passerini, ho repetix en el llibre “Collezione di opuscoli danteschi inediti o rari”. Ernesto Trucchi, en la p. 126 de “Esposizione della Divina commedia di Dante-Alighieri” (1943), concreta mes al dir que “In Italia si chiamavano Catalani tutti i mercenari e avventurieri di altre nazioni, sicchè quel termine era divenuto sinonimo de cupidigia, come l´usura avea nome de Caorsa…” Es dir, la paraula “català”, havia devingut sinonima d´avidea o avaricia aplicant-se a tots els qui mostraven eixes caracteristiques.
Anem a comprovar que l’insult, afectà a mes de a valencians, a aragonesos i a tots els espanyols, diguent-nos catalans, unicament per compartir en ells ambits comuns i motivat per interessos confrontats.
En la p. 55 del llibre “La Spagna nella vita italiana durante la Rinascenza” de Benedetto Croce – Renaissance – 1922, llegim: “…odiava molto re Alfonso, chiamandolo come per ingiuria catalano”. Hem de saber que “re Alfonso” es Alfons el Magnanim, naixcut en Medina del Campo (provincia de Valladolit) l’any 1396. Vegem com a un rei de la corona d´Aragó se l’injuria diguent-li català.
En la p.70 del llibre “Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI” de Susane Schüller Piroli (Edicions Alfons el Magnànim 1991), llegim: Los “catalanes”, los vendedores ambulantes (como eran considerados todos los españoles), eran todavía poco numerosos en Roma pero se les despreciaba como estranjeros sucios, ávidos y mal educados. Observem com l’insult “català”, afectava a tots els espanyols.
Encara en el s XVIII, Pietro Napoli Signorelli, en “Vicende della coltura nelle due Sicilie”, parlant de Bernardo Cabrera, (Calatayut, 1289 – Saragossa, 1364), diu: “Questo catalano rapace crudele e famoso per gli eccesi della sua libidine…”.
Vist tot aço, i en ares del proselitisme catalaniste, sugerixc a Antoni Ferrando, que seguixca reivindicant la catalanitat dels de Calatayut, dels de Valladolit, de tots els espanyols i ¿perque no?, de tots els barbars, avariciosos, bruts i maleducats de tot el mon. Com no han trobat -ni trobaran- ni una sola cita historica d´un valencia que es considerara català, pretenen fer “ciencia” a partir d´insults. Ridicul ¿no?
Els valencians i la fama dels catalans (II)
Agustí Galbis.- En acabant de l’introduccio de l’articul anterior, es normal preguntar-nos per les raons d’eixe “carinyo” que despertaven i desperten els catalans, que han fet, que dir-li ad algu “català”, haja segut considerat com un insult.
Anem a comprovar, com els catalans, per la seua forma de ser o de comportar-se, aixina com pels actes que historicament han protagonisat, s’han guanyat una fama no massa bona.
En primer lloc s’hauria de parlar, encara que siga per damunt damunt, dels pirates o corsaris catalans. Seria fals dir que la pirateria fon exclusiva dels catalans, perque hi hague un temps en que esta “activitat” era considerada complementaria del comerç i fomentada per les classes dirigents dels pobles. Aixo no lleva el fet, de que la pirateria catalana, fon especialment activa i coneguda per tota la mar Mediterranea, escomençant a ser perseguida quan es converti en font d’importants conflictes diplomatics. En la p.79 de “Tra l’inferno e il mare” de Anna Spinelli, llegim: “I catalani, tra il XII e il XIV secolo si dedicarono alla piratería contro le navi veneziani”. En “Revue de l’Orient chrétien” p.366, trobem que “Toute la Méditerranée orientale était infestée de pirates catalans…”, es dir que l’orient de la Mediterranea es trobava infecte de pirates catalans. La p.410 de “Recherches et matériaux pour servir à une histoire de la domination…” nos informa de les devastacions comeses pels pirates catalans: “…dévastations commises sur ses côtes par les pirates catalans…”. El llibre “Studi in Memoria Di Federigo Melis”, nos conta en la p.474, que els genovesos eren les victimes principals dels corsaris catalans: “…i genovesi, vittime principali dei corsari catalani…”. Michelle Giusseppe Canale en “Nuova istoria della republica di Genova…” nos diu que “I catalani, piu ladroni che veri nemici, pirateggiavano…”, es dir, que els catalans eren mes lladres que verdaders enemics i piratejaven. En directe, en “Istorie fiorentine” el famos Machiavelli (1469-1527), escriu: “fu preso da corsali catelani, e messo al remo”. Tenen l’honor de tindre llibres dedicats, com “Marinai, pirati e corsari catalani nel basso medioevo”, de Unali Anna.
Tambe els valencians hem patit (i patim) l’enronia d’alguns catalans de piratejar i furtar lo que no es d’ells. El “Dietari del capellà d’Alfons el Magnanim”, referit a l’any 1462, nos fa saber que: “Disapte, a XVIII° de març, de mati, fonch l’armada de Catalunya en lo Guerau, (Grau) e prengueren e robaren tot lo que pogueren”. I encara mes: “Divenres, a VII de maig, fonch la armada de catalans altra vegada en lo Guerau, robant lo que podien, e feren la via de Yviça”.
Mes coneguda, per haver segut Ramon Muntaner protagoniste dels fets que nos conta en la seua Cronica, (escrita entre 1325 y 1332), es la “gloriosa” participacio dels catalans en la carnisseria dels almogavers en l’orient d’Europa (1303-1388). Segons els catalans, els almogavers formaren la “Gran Companyia Catalana”. Hem de saber, que els almogavers eren uns mercenaris de la guerra, uns indocumentats, als qui Muntaner descriu en el cap. 61 de la seua cronica, diguent d’ells, que anaven “…cascuns ab son sarro a costes…”, a on portaven “…un pa per cascun dia, e no pus…” afegint que “puis del pa, e de l’aiga, e de les herbes passen llur temps”. Devien tindre tan mala traça que Muntaner nos diu que “…les gents de Messina, qui els veeren tan mal enrobats, e ab les antipares en les cames e les abarques als peus e els capells de rets en testa, digueren: ¡Ah Deus e com havem aüt goig perdut! ¿E que gent es aquesta que van nuus e despullats, que no vesten mas un cassot e no porten darga ne escut? ¿I que podia esperar-se d’esta gentola? Puix barbaritats i bestialitats, de les que Muntaner pareix alegrar-se quan diu: “…hi feren tanta carn que aço fo una gran meravella”.
El valencià Francisco de Moncada (1586-1635), va escriure el llibre “Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos”. Per ell sabem que: “quedó entre los griegos hasta nuestros días por refrán: “La venganza de catalanes te alcance”. Esta es la mayor maldición que entre ellos tienen agora la ira y el aborrecimiento”, nos informa tambe de que “Los griegos dicen que Cícico y toda su comarca quedó destruída por las crueldades y robos de los catalanes…”, afegint que diuen que “…hicieron más daño en las ciudades de Asia que los turcos enemigos del nombre cristiano…”. Llegim que “…despedazaban cuerpos inocentes, por la edad incapaces de culpa; hasta los animales quisieron entregar a la muerte, porque en el lugar no quedase cosa viva”, senyalant que “Este fue el hecho de los catalanes condenado de los antiguos y modernos escritores por muy feo: pasar en Europa a los bárbaros infieles enemigos del nombre cristiano…”.
I com als catalans, a catalans no hi ha qui els guanye, damunt, es senten pero que molt satisfets, assimilant “tanta carn”, a una gesta imperial, mitificant els fets en obres lliteraries i politiques.
I gros degue de ser, quan en el llibre “La dissoluzione delle signorie latine in Morea di fronte alla turcocrazia” de Walter Haberstumpf, llegim que “Già nel 1322 il pontefice Giovanni XXII, scrivendo al patriarca di Costantinopoli e all’arcivescovo di Partazo lamentava che i Catalani vendessero coloni cristiani ai Turchi” v. Acta Ioannis XXII (1317-1334), ed. A. L.TÂUTU, Vaticanis 1952 [C.I.C.O., series III, vol. II, tom. II], doc. 64, pp. 121-122 (1322, ottobre 1, Avignone). Es dir, el papa Joan XXII, es queixa de que els catalans venien cristians als turcs. ¡Lo que fera falta en benefici propi!
Y la fama s’extengue en el temps. Góngora en “Y diga que yo lo digo” escriu: “El doctor mal entendido/De guantes no muy estrechos/Con más homicidios hechos/Que un catalán forajido”. “Catalán” i “forajido”, es dir, el sumum dels sumums.
En el llibre “Historia del pensamiento político catalán” llegim que “El imperio muntaneriano no fue imposición violenta de conquistas, sino la difusión por el Mediterráneo de las libres instituciones catalanas”. I aço deu ser tan “cientific” com dir que Jack “el destripador” fon una mongeta beata que sacrificà la seua vida per els demes. ¡I es que lo que no facen dir els catalans!
Recordem que Dante, en la Divina Commedia, parla de “l’avara povertà di Catalogna”. Per a entendre la part de “pobrea”, que acompanya a l’acusacio d’avaricia, nomes hi ha que imaginar-se a un dels indocumentats almogavers catalans. Muntaner, en el cap. 29 de la seua “Cronica” diu: “E negu no es pens que en Catalunya sia poca provincia… si be les gens del món, la major part, los fan pobres”.
I nomes em fet que escomençar a donar eixemples de lo “volgudissims” que eren els catalans, rao per la qual la paraula “català” acabà sent un insult en el qual se nos esguità, en alguna ocasio, als valencians.
